S'acosten els "tres reis mags". I tot i que no creus en el demà, tal i com vas dir-li a l'avi l'altre dia ("el demà mai existeix"), et veig comptar els dies d'amagat. I t'acompanyo. I els esperem junts. Perquè jo també guardo una carta... i ja no va dirigida a ells.

En ella, des de fa quasi vuit anys, 
vaig esborrant més que escrivint, 
vaig agraint més que desitjant, 
vaig aprenent més que projectant. 

En aquesta carta, cada cop més ample, cada cop més blanca, la màgia ha conseguit substituir a les certeses. I d'amagat també, i a vegades de reüll, la doblego i apunto al cor tot allò que escolto en tu i que no es pot escriure, perquè és intensament efímer: profundament colpidor. 

Per això sé que el dia que anem junts a deixar el sobre a la bústia, la meva mà viatjarà un sol cop. Abraçara suaument la teva. I que quan durant la nit del cinc al sis de gener no poguem dormir (tu per la il·lusió, jo per la felicitat) sentirem riure de lluny als tres reis mags. També intueixo que després, un cop tu t'adormis i jo et miri somiar, aconseguirem veure'ls embolicar les teves sorpreses i alçar la copa cap al meu racó.