D'aquí a unes horetes
en faràs nou.
Començaràs un nou
cicle, una nova volta al sol.
I
la mama et vol felicitar, però també et vol donar les gràcies.
Sí... potser ara
inclinaràs una miqueta el cap, aixecaràs les celles i amb aquella teva mitja
riatlla em preguntaràs, <<gràcies per qué?>>. Però deixa'm que t'ho
expliqui.

Gràcies per
seguir sent el petit mag que creu en el present i s’hi embruta, fins convertir-se
en croqueta; que crea eines per pujar fins als cims i inventa joguines per fer
riure l’aborriment… o que es pregunta on van els estels quan es fa de dia per
després trobar-los a tot arreu.
Gràcies, també,
per -sense pretendre-ho-, desfer tots els meus límits i posar continuament en
el meu camí aquella darrera engruneta de pa. O per quedar-te en silenci, si
aquesta és la teva paraula triada. O per compartir-me amb mesura o desmesura
totes les teves emocions. O per ser valent a l’hora d'expressar <<no
puc>> quan no pots, <<no vull>> quan no vols, i per plorar
quan a dins et plora el món.
Gràcies per
demanar a cor obert una abraçada quan la necessites. Per venir a fer-me
pessigolles (amb els ulls o les mans) quan intueixes que jo les necessito. I
per cel·lebrar totes les petites victòries que hem viscut i vivim quan res
sembla succeïr.
Però,
per damunt de tot, fill...: gràcies per ser lliure naturalesa.
Perquè
ETS.
Perquè
BATEGUES.
Perquè
RESPIRES.
I
amb això, tots els que t’estimem... ja som eternament feliços.
Per
molts anys, Vida.
#Autoretrat, #bymysonMarc ❤
***
Gracias por seguir siendo un niño. Por no retener en tus pasos cualquier dolor, peso o desengaño que las circunstancias te hayan despertado a lo largo de todos estos años. Por transformar el invierno de nuestras vidas en una eterna primavera. Por
hacer realidad, instante a instante, aquello que un día me dijiste: <<no
se enfada el corazón, mamá: lo hace la cabeza>>.
#Autoretrat, #bymysonMarc ❤
***
En unas horitas cumplirás nueve años.
Empezarás un nuevo ciclo, una nueva vuelta al sol.
Y mamá te quiere felicitar pero también darte las gracias.
Sí… tal vez ahora inclinarás la cabeza hacia un lado, me
mirarás de reojo y me dirás, medio riendo… <<¿gracias por qué,
mama?>>. Pero quiero explicártelo.

Gracias por seguir siendo el niño que cree en la vida y se
revuelve en ella, hasta convertirse en croqueta; que crea herramientas para
subir heladas cuestas e inventa juguetes para hacer reír al aburrimiento... o que se pregunta dónde van las estrellas cuando se hace de
día para luego encontrarlas en cualquier lugar.
Gracias, también, por -sin pretenderlo-, deshacer todos mis
límites y poner en mi camino, continuamente, aquella última miga de pan. O por quedarte en silencio, si esta es tu palabra
escogida. O por compartirme con medida o sin medida, todas tus emociones. O por
ser valiente a la hora de decir <<no puedo>> cuando no puedes,
<<no quiero>> cuando no quieres, y por llorar, cuando dentro te
llora el mundo.
Gracias, también, por pedir a corazón abierto un abrazo
cuando lo necesitas. Por venir a hacerme cosquillas (con los ojos o las manos)
cuando intuyes que las necesito. Y por celebrar solo o acompañado todas las pequeñas victorias que hemos vivido y vivimos, cuando nada parece
suceder.
Pero, por encima de todo, hijo: gracias por ser naturaleza.
Porque ERES.
Porque RESPIRAS.
Porque LATES.
Y con ello, todos los que te amamos... ya somos
eternamente felices.
Por muchos años, Vida.